INTENT MONT PERDUT

Amb els companys de feina, el mes de Març, vam començar a organitzar la pujada al Mont Perdut. Decidim com a data el primer cap de setmana de Juliol, pensavem que no hi hauria massa neu i el temps seria benevol. A mesura que s'anava acostant la data s'afeigien nous companys, ara del Centre, a fer la sortida, i d'altres, de la feina, es retiraven. Vam ser 12 en total els que vam reservar lloc a Goriz.
Divendres 3 haviem d'estar a Nerin abans de les set de la tarda per poder agafar l'autobús que ens estalviava dues hores de pujada. Vam arribar a temps 11 persones, l'altre va haver de dormir a Nerin i agafar el primer bus a les cinc del matí de l'endemà.
Des d'on et deixa el bus vas mantenint alçada. Ara pujes una mica, ara baixes una miqueta, .......i així vas fent. En poc menys de dues hores ja erem a Goriz. Estava a tope, vam distribuir les lliteres i sopar i dormir que l'endemà s'havia de matinar. Bé, no vam cumplir cap de les dues premises,
-dormir? qué es dormir???
-matinar?, si no dorms, no matines!!!!!!!!
El cert és que al voltant de dos quarts de set iniciàvem la pujada al Perdut. Tota la nit havia estat plovent amb terravestalls de trons, llamps i calamarsa. El cel cobert, cobert molt cobert. El Perdut no es veia, però nosaltres, amunt!!!. A la mitja hora de caminar i quan tan sols haviem fet un desnivell de 200-250 mts aprox. Thor es va emprenyar i va engegar un seguit de sons acompanyats d'un a pedregada considerable que va fer que dessistissim en la pujada. Així doncs, avall, i pensar una alternativa per si millorava el temps.
En arrivar al refugi van trobar-nos amb el retardat (mental no eh!!!, que no se m'emprenyi) el que va perdre l'autobús. Vam decidir caminar fins a la collada del Descargador i un cop allá, si teniem ganes i temps, pujar fins a la gruta de Casterets. Dit i fet, vam posar-nos en camí, vam arribar fins a la collada i com que a la una havien d'estar al refugi per poder endrapar uns ous amb pernil, mitja volta i cap a Goriz. Llástima de día, ara pluja, ara tot tapat, ara veiem com desapareix l'aigua entre les roques, ara veiem una marmota, ara grimpem, ara devallem, ara fem fotos, Collons!!!!! no vam parar de fer fotos...., com diu algú del Centre, vam superar als "japos" en aixó de les fotos.
Arribats al refugi, vam cruspir-nos els ous (de gallina) i el pernil i, en acabar, en Paco ens va fer una demostraciñó pràctica d'utilització del piolet. Va ser molt instructiva i formativa donada l'atenció que vam demostrar els alumnes. GRRRRRRRRRR!!
En acabar, motxila i cami fins a l'autrobús. Arribant a Cuello Gordo, Thor va despertar-se de la mig diada i ho va cel.lebrar de la mateixa forma que pel matí,
-Collons, com plou, -
-Ploure? Aixó es una calamarsada que t'hi cagues- va comentar algú.
Motxiles al cap per guarir-nos dels cops de les pedres i anar fent cami per arrivar a la parada el mes aviat possible.
Per sort, en poc temps Thor va tornar a dormir-se i ens va deixar tranquils fins l'autobús.
En un moment determinat, molt poc temps, el cel es va aclarir i ens va deixar veure el Perdut. Que cabrón, semblava que se n'enfotia,
-Va pujeu, estic aqui, no em mouré pas, pugeu, pugeu, vinga pugeu, jajajajajajajaja
-Fill de la gran P..........
De fet la visió era espectacular, la calamarsa havia definit molt bé les línies i semblava talment una foto obtinguda d'una cartografia en 3D.
Li vaig fer aquell gest que es fa amagant tots el dits de la ma menys el del mig tot dient-li
-Tornarem!!!!!!!!!!!!
Poc abans d'arribar a la collada vam veure flors de neu, era la primera vegada que en veia en el seu habitat i les vam encerclar amb pedres per tal que ningú les fes mal be.
En arribar a Nerin, sopar , dutxa, dormir, esmorzar i cap a casa tot passant per Ainsa.
Bona sortida, tret dels nervis que vaig pasar el primer dia veient que "el nen" no arribava a l'hora, i no poder pujar al cap de munt del Perdut.
Repte pendent.
FOTOS

VILADA

Ja fa dies que pujem a Vilada (Berguedà), avui hem coincidit amb la celebració de la seva XV Caminada Popular organitzada pels Amics del Camí de Vilada.

Han sigut uns 14 kms amb 770 mts de desnivell el sis primers (aixó que algú ens va dir - Va, molt senzilla, bufar i fer ampollas)- i tenia raó el molt ........, bufar hem bufat de valent, i fer ampolles, també n'hem fet unes quantes al voltant del dit gros del peu. Aquests de Vilada no enganyan (com el cotó)
La caminada ha estat molt ben organitzada, molt ben senyalitzada i a cada control de pas ens han ofert "manduca"
Primer control: "sobaos" amb xocolata. Begudes
Segon control: Fruits secs. Begudes
Tercer control: Esmorzar de categoria, "bocata" de buti i cansalada, begudes, café i copa.
Quart control: Fruita (taronges, pomes,...) Begudes.
Cinqué control: Begudes
A l'arribada: Obsequi d'una bossa i cap a casa.
Hem descobert nous camins. La ruta, tot i sent popular i participar més de 175 persones, ha donat la posibilitat de fer-la gairebé sols. Xino xano anar fent, ara fem unes fotos aqui.........., ara vadem una mica per allà......., OH!!!!!! "CA MACU" !!!!!!!!! el "Pedra" des d'el Picamill............, Collons quina baixada!!!!!!!!! Ohhhhhh!!!! quins prats, Ohhhhhh!!!! el Castell del Roset amb el seu cercle AKELÀRRIK !!!!!!!!!! Collonets quina baixadeta!!!!!!!! Ohhhhhh!!!! quina font pudenta......... Ostia quina xafogor!!!!!! com apreta el Sol de finals de Juny........ Per sort, ja hem arribat !!!!!

MONEGROS 2009

L'any passat no vam poder fer la "clássica" dels MONEGROS per mal temps. Enguany hem preparat una ruta diferent dins la comarca del Monegros i hem pedalat, una bona part de la ruta, per la provincia de Saragossa.
En un primer moment voliem fer una ruta que estigués al voltant dels 100 kms. Sortiem de Leciñena, anàvem per pista fins a tocar d'Alcubierre, continuavem per pista fins Farlete i d'aqui pujàvem per pista a l'ermita de San Caprasio. Fet i fet uns 35 Kms.
A l'endemà, un cop "aseados" baixàvem a tota llet fins la Cartuja de las Fuentes, d'aquí fins Lanaja i sense parar arribavem a esmorzar a Alcubierre. Fet i fet 38 kms.
Un cop esmorzats pujavem per una pista (que sobre el mapa no es veia massa transitable...) fins a les trinxeres de la Guerra Civil de 1936-1939. El mirador a l' Alto de San Simón i la Ruta Orwell.
Un cop visitades baixada espectacular fins arribar a Leciñena, on estava previst fer un dinar plegats.
Aquesta programació s'en va anar en orris doncs vam tenir problemes alhora de recollir la Pepefurgo que ens duría les bicis i les motxles. Vam sortir una hora i mitja més tard del previst i, clar, la normativa de tràfic diu que no es pot passar de 120 Kms/h. i no vam poder recuperar el temps perdut. Durant l'espera vam aprofitar per menjar els bocates que haviem preparat per dinar, menys el Paco, ens va estar esperant al col.legi Big Ben una bona estona, millor dit llarga, llarguissima estona fins que el vam recollir i va aprofitar a menjar-se uns spaguettis a "l'ajillo" dins el cotxe.
Sobre la marxa vam decidir reduïr l'itinerari. Deixeriem els cotxes a l'esplanada del Santuari de la Virgen de Magallon, situat a 2 kms. de Leciñena on hi ha el refugi-restaurant de Monegros i allá vam encomanar el dinar del día següent.
Els problemes van anar sorgint, no vaig poder passar al GPS la ruta que havia enregistrat en l'ordinador doncs, el dia abans, vaig perdre tota la informació enmagatzemada. Lo primer que en va venir al cap va ser anar a la llibreria Quera i comprar els mapes de l'exercit d'aquella zona. No va poder ser perque teniem de recollir el cotxe de Pepecar molt a prop de la Plaça Espanya a les 10 matí i tot seguit havia de tornar Sant Boi per anar a la despedida de l'Agustí, el fill de la Montse, que va morir a Girona. Per sortir del pas vaig fer impresió parcial de les zones per on, en teoria, haviem de passar i d'aquesta manera creia que no aniriem tan perduts............
Un cop descarregades les bicis de la furgo ja vam començar a pedalar. Li vam preguntar a un ciclista de la zona quina seria la millor ruta per arribar a San Caprasio i va contestar
- Seguirme- va dir, però deuría pensar també, malgrat no dir-ho- maricón el último-
L'únic que el va poder seguir va ser en Ricard, així doncs els vam perdre a tots dos.
La resta vam tirar per la carretera fins Perdiguera. Cal dir que es una carretera practicament sense trànsit i que en un plis plas vam trobar-nos al bell mig del poble on es cel.lebrava la Festa Major. Aquí vam preguntar al GPS del poble, un senyor d'edat avançada que mol amablement ens va explicar de la millor manera possible, com arribar fins l'ermita de San Caprasio. Ens ho va repetir unes dotze vegades. Pot ser feiem cara de no entendre res de res. Un cop assimilades les indicacions del perdiguerano, en Sito va agafar el gruix de l'expedició i van començar a pedalar cami de l'ermita. En Xavi i jo vam esperar a retrobar en Ricard. Al cap d'uns minuts ja erem 14 camí del alto de la Sierra de Perdiguera. La pujada, constant, amb un darrer tram durillo per la majoria. En arribar al cap de munt de la serra descans, ganyips, xocolata (de la "risa" no, eh?) i aigua. El camí es suavitzava, baixades, alguna pujadeta, planejava.........., fins arribar a la darrera pujada fins a San Caprasio. Mentre pujàvem, els canvis de colors per la disminució de la intensitat de la llum del Sol, feien la pujada mes suportable, i sobre tot perque, erem a tocar del final de la ruta del dissabte.
Arribant a San Caprasio, L'Antonio ens esperava. Havia preparat el menjador-cuina-refugi per tal que podessim sopar inmediatament.
Les sensacions van invair-me, haviem arribat tots, no haviem tingut cap ensurt seriós, i gaudiem de l'espectacle del cel dels Monegros. Prácticament sense contaminació lumínica, vaig poder recordar aquell cel ple d'estels que veia les nits d'estiu quan sortia al passatge Joan Casas de Barcelona per acabar d'aprofitar, amb els amics del carrer, el temps extra que els pares em deixàvem abans d'anar a dormir. Fins i tot vam poder veure un estel fugaç. Vam riure molt, i vam dormir molt poc. Ja son coneguts els ossos dels Monegros GRRRRRRR.GRRRRRRR.
A l'endemá, un cop rentats, baixada fins Alcubierre. A l'inici de la baixada en Diego es va despistar, no venia, no contestava al móbil, nosaltres anavem baixant per intuició, doncs els mapes que portavem no concordaven amb els del GPS de l'Enrique. A la fi vam poder parlar amb en Diego. Em va dir:
-Estoy perdio, perdio y requeteperdio!!!!!!! - Parodiant el gran Pepe Rubianes en l'episodi del misioner que es va perdre a l'Amazones mentre jugava a tocar i parar.
Després de procurar saber, sense éxit, on es trobava, li vaig dir:
-T'esperem a Alcubierre.
El pobre va fer aproximadament uns 20 kms de propina. En arribar a Alcubierre van pujar bici i ell a la Furgo i ja no van baixar fins les trinxeres i el restaurant.
Mentre esperàvem a en Diego, vam preguntar quin fora el millor cami per arribar a la Ruta Orwell i a la "posición San Simón". Van comentar-nos que la carretera era el cami mes curt i que no oferia perill doncs no hi transitaven gaires cotxes. Així doncs vam iniciar la penúltima pujadeta del dia. En arribar al Alto de la Sierra de Alcubierre vam poder veure l'estat de conservació de les trinxeres de la Guerra del 36 i alguns vam recordar que els nostres pares van estar en llocs molt semblants en aquella época. La pujada s'ho va valdre i la baixada, encara més, espectacular!!. Vam baixar per la carretera vella, sense transit, bé un tractor que sortia de fer feina del camp, repeteixo la baixada espectacular fins arribar a la darrera pujada del día que ens portava fins el santuario de Magallon. Com no podía ser d'un altra manera, ensigaladeta, trepitjar camps llaurats abans de trobar el cami de pujada. No vam rebre cap perdigonada al cul i vam poder gaudir d'un dinar abundant i no massa car.
L'any vinent. Els Monegros de la Sierra de Villanueva de Sigena, Valfarta, La Almolda, Castejon de Monegros, ermita de San Miguel (a tocar del riu Alcanadre), Sena i Villanueva de Sigena.

2 DE MAIG RIU - 3 MAIG RELLINARS

DIA 2

En Paco i jo vam decidir agafar la bicicleta per alló de no prerdre les bones costums, que, darrerament les teniem un xic oblidades, entre plujes, operacions i no sé quantes monsergues mes, feia un grapat de dies que no sortiem a fer esport junts. Vam decidir seguir el riu fins El Prat, ja ho coneixiem, però sempre es bo tornar a fer aquelles coses que fa temps que no fas. Vam fer una variant, doncs ens vam "apostar cual francotiradores" i amb la imaginació vam derribar uns quans avions mentre feien la maniobra d'aproximació per aterrar. "qué en som de criatures.......!!!!!!!! no vull ni pensar que farem a les trinxeres dels Monegros!!!!!!!!



DIA 3



Amb l'Enriqueta teniem pendent acabar la sortida de Rellinars, doncs per Setmana Santa ens va ploure i la vam deixar a mitjes (ejem..). Hem anat a un bon pas, com ja coneixiem el primer tram de la ruta, hem anat per feina, en un plis plas,ens hem trobal a Casa Joana, d'allà ens hem enfilat pel troç més costerut de tota la sortida fins els Hostalets d'en Davi, quines vistes del Pirineu!!!!!!!, després, reseguir el GR5 fins a Rellinars, tot passant per La Boada, la font de la Boada, les Cases, el Moli i la Parroquia punt d'inici i final de la sortida.

En total, hem caminat, menjat, begut,descansat, badat, ensopegat des de mig quart de deu fins un quart de dues.

SERRA DE CARDO 22 DE MARÇ

SERRA DE CARDO

Tonino

Font del Teix

En Tonino va preparar una sortida força agraïda. Vam ser més de 40 persones que ens vam trobar a les set del matí per agafar els cotxes i acostar-nos fins el Balneari de Cardó (Serra de Cardó), tot fent una paradeta a Rasquera (Ribera d' Ebre) per prendre un cafetó i comprar pastissets a la pastisseria (on si no) de la plaça a 5 euros la caixa d'1 kg. Algú va tenir problemes d'orientació i va arribar amb uns minuts de retard al balneari, menys mal que eran 7 kms solament, i que en Joan Anton els va dirigir "cual GPS" pel cami correcte.

Fet i fet vam començar a caminar una mica tard pel que estem acostumats. Al quart d'hora de caminar vam aturar-nos per esmorçar a l'ermita del St. Angel. En acabar vam anar fins la portella de Cosp, acostar-nos fins la Font del Teix, rajava aigua!!!!!! i d'aqui fins la Cova Llóbriga camí de la Creu de Santos, on vam dinar. De prés de prendre el sol com si fossim llargandaixos, vam recrear els sentis tot observant el que ens envoltava, la Mediterrania, el Delta, el massis dels Ports amb el Caro, el silenci (?), el vent, els insectes, les fotos, la conya, les "pixarradetes" (les mosses tenien problemes de intimitat)........... Vam baixar fins l'ermita se St. Simeó, va ser la culminació de la sortida. Está edificada damunt una roca amb forma de xemineia, es espectacular. Un cop visitada i fer les fotos de rigor vam arribar als cotxes en un tres i nores. Després comentar la jugada al bar de Rasquera i tot seguit agafar els cotxes i cap a Sant Boi que es feia tard i jugava el Barça. El vam escoltar per la ràdio del cotxe doncs vam trobar un embús considerable a Vilafranca, Ens vam desviar cap a Sitges i després per les Costes del Garraf fins a casa. Fet i fet LES 9 DEL VESPRE.

-Hola-

-Com ha ant- va preguntar l'Enriqueta.

-Bé, canvia de canal que vull veure els gols del Barça, si us plau-

clinc..............

Ja els havien repetit.

VIA VERDA ST.FELIU-GIRONA-ST.FELIU

Ho teniem pendent, després d'haver fet Salt-Olot-Salt, vam decidir que no trigariem gaire a fer la via verda que ens portaria des de la costa fins Girona.

Avui ha sigut el dia escollit. Temps de p.. mare, alguna ensigaladeta en trams molt poc referenciats,(compte a la sortida de Llagostera en arribar a un tunelet que passa per sota d'una carretera) per tot el demés, be, molt be. Molta gent, especialment entre Quart i Girona, families, nens, atletes, kukis, frikis, etz.

Excepte els trams urbans, la resta de la via verda ofereix unes viste magnifiques del Baix Emporda, La Selva i el Gironés.

PIC DE LA DONA SOLAMENT ELLES