LA GALLINA PELADA

Tenia ganes de pujar a la Serra d'Ensija des de que la vaig observar des d'el cim del Pedraforca el primer cop que hi vaig pujar-hi. Han passat anys i ahir, acompanyat per en Lluis, en José Manuel (que no Jose María) en Ricard i la Family, vam fer una "caminadeta" pel cap de munt de la Serra. Cal dir que no ens van pujar amb helicopter, doncs ens vam patejar tota la pujada fins la Gallina Pelada. En arribar a l'aparcament de la Pleta de la Villa, teniem moltes ganes de calçar-nos les raquetes i crampons i ho vam fer "poliki, poliki" (xino, xano). El primer tram de neu dura potser no calien ni raquetes ni crampons, peró en Ricard i jo vam calçar-nos les raquetas de sortida i ja no les vam deixar fins la tornada. En arribar a la Font Freda vam adonar-nos del gruix de neu que hi havia sota els nostres peus doncs arribava a nivell de les graelles d'una barbacoa d'obra que hi ha en aquest lloc; de la font, cap rastre. Vam esmorçar (doncs no ens haviem aturat a fer un cafetó) i en acabar. vam anar pujant pel torrent de la Font d'Ensija. El camí, cada cop més costerut s'anava alçant i ens anava descobrint noves visions dels horitzons canviants a mesura que guayàvem alçada. Per veure'ls haviem de girar-te com Ruth, la que es va convertir amb estatua de sal, doncs devant solament teniem paret de neu. Pujant, pujant vam arribar als Plans d'Ensija i, d'aqui al refurgi en un plis plas. En el refugi, petitet i guardat per una mossa molt "trempadota", vam reposar una mica de forces, la Family, en Ricard i jo. Deu minutets, i cap a fer el cim de la Gallina Pelada en mitja hora ens hi vam plantar, fotos de rigor, bones vistes panoràmiques de tot el Pirineu, vent fred i vam haver d'estirar a en Lluis doncs volia gaudir més estona del moment.

En arribar de nou al refugi vam dinar, la guarda, crec que li diuen Sheila, ens va explicar que feia solament tres mesos que se n'encarregava d'atendre'l junt amb la seva parella, ens va dir que han de pujar tot el necessari a les seves esquenes adhuc les bombones de butà. En acabar de dinar vam proposar pujar a la Creu de Ferro. Haviem guanyat molta altura, el temps era perfecte i encara ens quedaven forces, Així doncs, som-hi!!!!!!! En arribar a la Creu de Ferro vam fer la foto de rigor amb la bandera "pirata" i vam començar la baixada fins els cotxes a un bon ritme doncs no voliem que se'ns fes fosc. Ho vam aconseguir.

Un cop als cotxes vam dir d'aturar-nos a fer un cafetó. Aquest cop així ho vam fer al bar que hi ha tocar de la carretera a Maçaners. En acabar, despres de "petar la xerrada, l'Ismael ens va fer-nos una abraçada de despedida molt emotiva.

Fotos: Ricard, Familia RB, Lluis i Xavier.