L'any passat no vam poder fer la "clássica" dels MONEGROS per mal temps. Enguany hem preparat una ruta diferent dins la comarca del Monegros i hem pedalat, una bona part de la ruta, per la provincia de Saragossa.
En un primer moment voliem fer una ruta que estigués al voltant dels 100 kms. Sortiem de Leciñena, anàvem per pista fins a tocar d'Alcubierre, continuavem per pista fins Farlete i d'aqui pujàvem per pista a l'ermita de San Caprasio. Fet i fet uns 35 Kms.
A l'endemà, un cop "aseados" baixàvem a tota llet fins la Cartuja de las Fuentes, d'aquí fins Lanaja i sense parar arribavem a esmorzar a Alcubierre. Fet i fet 38 kms.
Un cop esmorzats pujavem per una pista (que sobre el mapa no es veia massa transitable...) fins a les trinxeres de la Guerra Civil de 1936-1939. El mirador a l' Alto de San Simón i la Ruta Orwell.
Un cop visitades baixada espectacular fins arribar a Leciñena, on estava previst fer un dinar plegats.
Aquesta programació s'en va anar en orris doncs vam tenir problemes alhora de recollir la Pepefurgo que ens duría les bicis i les motxles. Vam sortir una hora i mitja més tard del previst i, clar, la normativa de tràfic diu que no es pot passar de 120 Kms/h. i no vam poder recuperar el temps perdut. Durant l'espera vam aprofitar per menjar els bocates que haviem preparat per dinar, menys el Paco, ens va estar esperant al col.legi Big Ben una bona estona, millor dit llarga, llarguissima estona fins que el vam recollir i va aprofitar a menjar-se uns spaguettis a "l'ajillo" dins el cotxe.
Sobre la marxa vam decidir reduïr l'itinerari. Deixeriem els cotxes a l'esplanada del Santuari de la Virgen de Magallon, situat a 2 kms. de Leciñena on hi ha el refugi-restaurant de Monegros i allá vam encomanar el dinar del día següent.
Els problemes van anar sorgint, no vaig poder passar al GPS la ruta que havia enregistrat en l'ordinador doncs, el dia abans, vaig perdre tota la informació enmagatzemada. Lo primer que en va venir al cap va ser anar a la llibreria Quera i comprar els mapes de l'exercit d'aquella zona. No va poder ser perque teniem de recollir el cotxe de Pepecar molt a prop de la Plaça Espanya a les 10 matí i tot seguit havia de tornar Sant Boi per anar a la despedida de l'Agustí, el fill de la Montse, que va morir a Girona. Per sortir del pas vaig fer impresió parcial de les zones per on, en teoria, haviem de passar i d'aquesta manera creia que no aniriem tan perduts............
Un cop descarregades les bicis de la furgo ja vam començar a pedalar. Li vam preguntar a un ciclista de la zona quina seria la millor ruta per arribar a San Caprasio i va contestar
- Seguirme- va dir, però deuría pensar també, malgrat no dir-ho- maricón el último-
L'únic que el va poder seguir va ser en Ricard, així doncs els vam perdre a tots dos.
La resta vam tirar per la carretera fins Perdiguera. Cal dir que es una carretera practicament sense trànsit i que en un plis plas vam trobar-nos al bell mig del poble on es cel.lebrava la Festa Major. Aquí vam preguntar al GPS del poble, un senyor d'edat avançada que mol amablement ens va explicar de la millor manera possible, com arribar fins l'ermita de San Caprasio. Ens ho va repetir unes dotze vegades. Pot ser feiem cara de no entendre res de res. Un cop assimilades les indicacions del perdiguerano, en Sito va agafar el gruix de l'expedició i van començar a pedalar cami de l'ermita. En Xavi i jo vam esperar a retrobar en Ricard. Al cap d'uns minuts ja erem 14 camí del alto de la Sierra de Perdiguera. La pujada, constant, amb un darrer tram durillo per la majoria. En arribar al cap de munt de la serra descans, ganyips, xocolata (de la "risa" no, eh?) i aigua. El camí es suavitzava, baixades, alguna pujadeta, planejava.........., fins arribar a la darrera pujada fins a San Caprasio. Mentre pujàvem, els canvis de colors per la disminució de la intensitat de la llum del Sol, feien la pujada mes suportable, i sobre tot perque, erem a tocar del final de la ruta del dissabte.
Arribant a San Caprasio, L'Antonio ens esperava. Havia preparat el menjador-cuina-refugi per tal que podessim sopar inmediatament.
Les sensacions van invair-me, haviem arribat tots, no haviem tingut cap ensurt seriós, i gaudiem de l'espectacle del cel dels Monegros. Prácticament sense contaminació lumínica, vaig poder recordar aquell cel ple d'estels que veia les nits d'estiu quan sortia al passatge Joan Casas de Barcelona per acabar d'aprofitar, amb els amics del carrer, el temps extra que els pares em deixàvem abans d'anar a dormir. Fins i tot vam poder veure un estel fugaç. Vam riure molt, i vam dormir molt poc. Ja son coneguts els ossos dels Monegros GRRRRRRR.GRRRRRRR.
A l'endemá, un cop rentats, baixada fins Alcubierre. A l'inici de la baixada en Diego es va despistar, no venia, no contestava al móbil, nosaltres anavem baixant per intuició, doncs els mapes que portavem no concordaven amb els del GPS de l'Enrique. A la fi vam poder parlar amb en Diego. Em va dir:
-Estoy perdio, perdio y requeteperdio!!!!!!! - Parodiant el gran Pepe Rubianes en l'episodi del misioner que es va perdre a l'Amazones mentre jugava a tocar i parar.
Després de procurar saber, sense éxit, on es trobava, li vaig dir:
-T'esperem a Alcubierre.
El pobre va fer aproximadament uns 20 kms de propina. En arribar a Alcubierre van pujar bici i ell a la Furgo i ja no van baixar fins les trinxeres i el restaurant.
Mentre esperàvem a en Diego, vam preguntar quin fora el millor cami per arribar a la Ruta Orwell i a la "posición San Simón". Van comentar-nos que la carretera era el cami mes curt i que no oferia perill doncs no hi transitaven gaires cotxes. Així doncs vam iniciar la penúltima pujadeta del dia. En arribar al Alto de la Sierra de Alcubierre vam poder veure l'estat de conservació de les trinxeres de la Guerra del 36 i alguns vam recordar que els nostres pares van estar en llocs molt semblants en aquella época. La pujada s'ho va valdre i la baixada, encara més, espectacular!!. Vam baixar per la carretera vella, sense transit, bé un tractor que sortia de fer feina del camp, repeteixo la baixada espectacular fins arribar a la darrera pujada del día que ens portava fins el santuario de Magallon. Com no podía ser d'un altra manera, ensigaladeta, trepitjar camps llaurats abans de trobar el cami de pujada. No vam rebre cap perdigonada al cul i vam poder gaudir d'un dinar abundant i no massa car.
L'any vinent. Els Monegros de la Sierra de Villanueva de Sigena, Valfarta, La Almolda, Castejon de Monegros, ermita de San Miguel (a tocar del riu Alcanadre), Sena i Villanueva de Sigena.
En un primer moment voliem fer una ruta que estigués al voltant dels 100 kms. Sortiem de Leciñena, anàvem per pista fins a tocar d'Alcubierre, continuavem per pista fins Farlete i d'aqui pujàvem per pista a l'ermita de San Caprasio. Fet i fet uns 35 Kms.
A l'endemà, un cop "aseados" baixàvem a tota llet fins la Cartuja de las Fuentes, d'aquí fins Lanaja i sense parar arribavem a esmorzar a Alcubierre. Fet i fet 38 kms.
Un cop esmorzats pujavem per una pista (que sobre el mapa no es veia massa transitable...) fins a les trinxeres de la Guerra Civil de 1936-1939. El mirador a l' Alto de San Simón i la Ruta Orwell.
Un cop visitades baixada espectacular fins arribar a Leciñena, on estava previst fer un dinar plegats.
Aquesta programació s'en va anar en orris doncs vam tenir problemes alhora de recollir la Pepefurgo que ens duría les bicis i les motxles. Vam sortir una hora i mitja més tard del previst i, clar, la normativa de tràfic diu que no es pot passar de 120 Kms/h. i no vam poder recuperar el temps perdut. Durant l'espera vam aprofitar per menjar els bocates que haviem preparat per dinar, menys el Paco, ens va estar esperant al col.legi Big Ben una bona estona, millor dit llarga, llarguissima estona fins que el vam recollir i va aprofitar a menjar-se uns spaguettis a "l'ajillo" dins el cotxe.
Sobre la marxa vam decidir reduïr l'itinerari. Deixeriem els cotxes a l'esplanada del Santuari de la Virgen de Magallon, situat a 2 kms. de Leciñena on hi ha el refugi-restaurant de Monegros i allá vam encomanar el dinar del día següent.
Els problemes van anar sorgint, no vaig poder passar al GPS la ruta que havia enregistrat en l'ordinador doncs, el dia abans, vaig perdre tota la informació enmagatzemada. Lo primer que en va venir al cap va ser anar a la llibreria Quera i comprar els mapes de l'exercit d'aquella zona. No va poder ser perque teniem de recollir el cotxe de Pepecar molt a prop de la Plaça Espanya a les 10 matí i tot seguit havia de tornar Sant Boi per anar a la despedida de l'Agustí, el fill de la Montse, que va morir a Girona. Per sortir del pas vaig fer impresió parcial de les zones per on, en teoria, haviem de passar i d'aquesta manera creia que no aniriem tan perduts............
Un cop descarregades les bicis de la furgo ja vam començar a pedalar. Li vam preguntar a un ciclista de la zona quina seria la millor ruta per arribar a San Caprasio i va contestar
- Seguirme- va dir, però deuría pensar també, malgrat no dir-ho- maricón el último-
L'únic que el va poder seguir va ser en Ricard, així doncs els vam perdre a tots dos.
La resta vam tirar per la carretera fins Perdiguera. Cal dir que es una carretera practicament sense trànsit i que en un plis plas vam trobar-nos al bell mig del poble on es cel.lebrava la Festa Major. Aquí vam preguntar al GPS del poble, un senyor d'edat avançada que mol amablement ens va explicar de la millor manera possible, com arribar fins l'ermita de San Caprasio. Ens ho va repetir unes dotze vegades. Pot ser feiem cara de no entendre res de res. Un cop assimilades les indicacions del perdiguerano, en Sito va agafar el gruix de l'expedició i van començar a pedalar cami de l'ermita. En Xavi i jo vam esperar a retrobar en Ricard. Al cap d'uns minuts ja erem 14 camí del alto de la Sierra de Perdiguera. La pujada, constant, amb un darrer tram durillo per la majoria. En arribar al cap de munt de la serra descans, ganyips, xocolata (de la "risa" no, eh?) i aigua. El camí es suavitzava, baixades, alguna pujadeta, planejava.........., fins arribar a la darrera pujada fins a San Caprasio. Mentre pujàvem, els canvis de colors per la disminució de la intensitat de la llum del Sol, feien la pujada mes suportable, i sobre tot perque, erem a tocar del final de la ruta del dissabte.
Arribant a San Caprasio, L'Antonio ens esperava. Havia preparat el menjador-cuina-refugi per tal que podessim sopar inmediatament.
Les sensacions van invair-me, haviem arribat tots, no haviem tingut cap ensurt seriós, i gaudiem de l'espectacle del cel dels Monegros. Prácticament sense contaminació lumínica, vaig poder recordar aquell cel ple d'estels que veia les nits d'estiu quan sortia al passatge Joan Casas de Barcelona per acabar d'aprofitar, amb els amics del carrer, el temps extra que els pares em deixàvem abans d'anar a dormir. Fins i tot vam poder veure un estel fugaç. Vam riure molt, i vam dormir molt poc. Ja son coneguts els ossos dels Monegros GRRRRRRR.GRRRRRRR.
A l'endemá, un cop rentats, baixada fins Alcubierre. A l'inici de la baixada en Diego es va despistar, no venia, no contestava al móbil, nosaltres anavem baixant per intuició, doncs els mapes que portavem no concordaven amb els del GPS de l'Enrique. A la fi vam poder parlar amb en Diego. Em va dir:
-Estoy perdio, perdio y requeteperdio!!!!!!! - Parodiant el gran Pepe Rubianes en l'episodi del misioner que es va perdre a l'Amazones mentre jugava a tocar i parar.
Després de procurar saber, sense éxit, on es trobava, li vaig dir:
-T'esperem a Alcubierre.
El pobre va fer aproximadament uns 20 kms de propina. En arribar a Alcubierre van pujar bici i ell a la Furgo i ja no van baixar fins les trinxeres i el restaurant.
Mentre esperàvem a en Diego, vam preguntar quin fora el millor cami per arribar a la Ruta Orwell i a la "posición San Simón". Van comentar-nos que la carretera era el cami mes curt i que no oferia perill doncs no hi transitaven gaires cotxes. Així doncs vam iniciar la penúltima pujadeta del dia. En arribar al Alto de la Sierra de Alcubierre vam poder veure l'estat de conservació de les trinxeres de la Guerra del 36 i alguns vam recordar que els nostres pares van estar en llocs molt semblants en aquella época. La pujada s'ho va valdre i la baixada, encara més, espectacular!!. Vam baixar per la carretera vella, sense transit, bé un tractor que sortia de fer feina del camp, repeteixo la baixada espectacular fins arribar a la darrera pujada del día que ens portava fins el santuario de Magallon. Com no podía ser d'un altra manera, ensigaladeta, trepitjar camps llaurats abans de trobar el cami de pujada. No vam rebre cap perdigonada al cul i vam poder gaudir d'un dinar abundant i no massa car.
L'any vinent. Els Monegros de la Sierra de Villanueva de Sigena, Valfarta, La Almolda, Castejon de Monegros, ermita de San Miguel (a tocar del riu Alcanadre), Sena i Villanueva de Sigena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada